En un entorn d’intensa mobilitat de persones, el concepte de residència fiscal adquireix especial importància a l’hora de determinar els impostos a pagar.

El concepte de residència fiscal en les persones físiques ve determinat per la normativa espanyola de l’IRPF. En cas que dos Estats considerin a una persona com a resident en la seva jurisdicció, caldrà estar al que indiquin els Convenis de doble imposició (d’ara endavant CDI). Els CDI són tractats internacionals que contenen, en particular, mesures per a evitar els referits suposats de doble imposició.

Així, si una persona és considerada resident fiscal a Espanya d’acord amb la normativa de l’IRPF, haurà de tributar, amb caràcter general, a Espanya per tota la seva renda mundial, sigui com sigui la seva procedència.

La normativa interna espanyola preveu deduccions per a evitar la doble imposició si aquesta mateixa renda ha estat objecte de tributació a l’estranger. És a dir, quan entre les rendes del contribuent figurin rendiments o guanys patrimonials obtinguts i gravats a l’estranger, es deduirà de la quota líquida total la menor de les quantitats següents:

  1. a) L’import efectiu del satisfet a l’estranger per raó d’un impost de naturalesa anàloga a l’IRPF o al IRNR.
  2. b) El resultat d’aplicar el tipus mig efectiu de gravamen a la part de la base liquidable gravada a l’estranger.

 

Quins són els criteris que fixen o determinen la residència fiscal d’una persona física a Espanya?

 Si atenem la normativa espanyola, els articles 8 i 9 de la Llei d’IRPF estableix tres possibles vinculacions que determinen la residència fiscal en territori espanyol:

  • Vinculació personal: Que romangui a Espanya més de 183 dies durant l’any natural. Per a determinar aquest període de permanència es computen les seves absències esporàdiques, tret que acrediti la seva residència fiscal en un altre país. En el supòsit de països o territoris qualificats com a paradís fiscal, l’Administració tributària pot exigir que provi la permanència en aquest paradís fiscal durant 183 dies l’any natural. Per a determinar el període de permanència no es computaran les estades temporals a Espanya que siguin conseqüència de les obligacions contretes en acords de col·laboració cultural o humanitària, a títol gratuït, amb les Administracions públiques espanyoles.
  • Vinculació econòmica: Que radiqui a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta.
  • Vinculació familiar: A més, es presumirà, que el contribuent té la seva residència habitual en territori espanyol quan resideixi habitualment a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat que depenguin del contribuent

Qualsevol d’aquests tres criteris es pot aplicar de manera independent o autònoma, de manera que n’hi ha prou que es compleixi un d’ells perquè una persona física pugui ser considerada resident fiscal per les autoritats espanyoles.

Amb caràcter general, la residència en un altre Estat ha d’acreditar-se mitjançant el corresponent certificat de residència.

Finalment, cridem l’atenció sobre la determinació de la residència en una Comunitat Autònoma o una altra, tenint en compte la capacitat normativa d’aquestes en determinats impostos personals, com són l’IRPF o l’Impost sobre Patrimoni, entre altres. En aquest sentit, és evident que el simple empadronament no constitueix, per si mateix, element suficient d’acreditació de residència i habitatge habitual en una determinada localitat, com tampoc ho és el trasllat de domicili fiscal a un lloc determinat.