Aquests dies s’han publicat a la premsa i en xarxes socials diversos articles fent-se ressò de la polèmica sobre el trasllat d’esportistes, youtubers i influencers a Andorra.

L’objectiu d’aquest trasllat és exclusivament la diferència de tributació amb Espanya. A Andorra el tipus màxim del IRPF és del 10% i a Espanya, al ser una tarifa progressiva, pot arribar a superar, segons la comunitat autònoma, el 50%.

Sense entrar en qüestions ètiques, sí que resulta paradoxal que el sistema tributari espanyol contempli un règim especial, més econòmic, per a aquelles persones físiques que adquireixin la seva residència fiscal a Espanya com a conseqüència de desplaçament. Es diu que la finalitat d’aquest règim és “atraure talent”.

L’article 9 de la Llei de IRPF estableix que una persona és resident fiscal a Espanya, quan es doni qualsevol dels següents supòsits:

  1. Permanència física de més de 183 dies a l’any en territori espanyol. Aquests dies no han de ser continus, poden comptabilitzar les sortides esporàdiques. Ha de tractar-se d’una presència qualificada per l’existència d’un habitatge habitual, on l’individu estigui present amb regularitat i desenvolupi la seva vida de forma rutinària
  2. Que tingui a Espanya la base principal de les seves activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta. En aquest sentit s’estableix que el centre principal d’interessos serà aquell país on l’individu obtingui la major part de rendiments derivats de la feina, el capital immobiliari i guanys patrimonials derivats d’immobles o d’activitats econòmiques.
  3. Excepte prova en contra, es considera que una persona resideix a Espanya quan el seu cònjuge no separat legalment o els fills menors dependents tinguin la consideració de residents.

Un dels conflictes que genera aquest model és el conflicte de doble residència, que es produeix quan dos països diferents poden considerar a una mateixa persona com a resident en el seu territori i sotmetre-li a tributació per les seves rendes mundials en aquests dos països. Si hi ha conveni de doble imposició, s’estarà al que en el mateix s’especifiqui. Són les anomenades regles de desempat.

Actualment Espanya té signats convenis de doble imposició amb, aproximadament, la meitat dels països.

Si no hi ha conveni bilateral de doble imposició, la Hisenda espanyola aplicarà les normes exposades anteriorment.

En el cas del conveni de doble imposició bilateral amb Andorra, hi ha una regla que atén, en primer lloc, al país en què la persona tingui un habitatge permanent a disposició el mateix. N’hi ha prou amb traslladar-se efectivament durant més de la meitat de l’any i no tenir habitatge permanent a Espanya per ser considerat resident fiscal a Andorra. Aquesta residència efectiva, s’ha de complir escrupolosament.

Si es compleix aquest requisit, ja no es té en compte el segon concernent a la base principal dels seus interessos econòmics.