El dret dels treballadors a realitzar pauses per fumar, crea una gran controvèrsia en les Empreses, ja que no és una qüestió regulada en la Legislació.

Des de la publicació de la Llei 28/2005, de 26 de desembre, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme i reguladora de la venda, el subministrament, el consum i la publicitat dels productes del tabac i la seva entrada en vigor el dia 1 de gener de 2006, existeix la prohibició de fumar en Centres de treball públics i privats, excepte als espais a l’aire lliure, així com en Centres i dependències de les Administracions públiques i entitats de Dret públic.

Així les coses, les Empreses tenen obligació d’adoptar les mesures que considerin necessàries en matèria de seguretat i salut dels treballadors dins de les seves dependències, a fi de garantir les mateixes, pel que fa a la prohibició de fumar en els llocs de treball, podent exercir les accions que consideri oportunes, en el cas d’incompliment d’aquesta prohibició per part del treballador, ja que la mateixa està tipificada en la normativa laboral, podent ser fins i tot motiu d’Acomiadament Disciplinari.

Per contra, no existeix una regulació normativa ni jurisprudencial, que reculli el dret dels treballadors a poder fumar, fora del centre de treball, durant la jornada laboral.

Com a norma general i en aquelles Empreses que durant la jornada tenen establerts descansos considerats com a temps efectiu de treball, el treballador que sigui fumador, pot sortir del centre de treball durant les pauses establertes en la jornada laboral.

En els supòsits que els temps de descansos no es consideren temps efectiu de treball, aquestes pauses han de recuperar-se al final de la jornada laboral sent que, a la finalització d’aquesta, el treballador ha d’haver realitzat el total de les hores efectives de treball establertes per a Empresa i treballador, segons la jornada pactada, la qual cosa comporta l’obligació de l’empresa d’introduir un estricte control horari d’entrada i sortida del centre de treball, o permanència dels treballadors i treballadores no fumadores en les dependències d’empresa, etc., i de compensació amb excessos de jornada no retribuïdes.

És una realitat que, de forma habitual, i tot i que aquest dret és extensible a tots els treballadors i treballadores, els “fumadors” fan un major ús dels “descansos recuperables”, que la resta de treballadors, la qual cosa pot generar certa controvèrsia en les Empreses, en aquells casos en què es faci un ús “abusiu” d’aquesta opció.

En tot cas, i a fi d’evitar que sorgeixin aquest tipus de conflictes, és aconsellable que les Empreses, en exercici de la seva capacitat de direcció, implementi normatives internes que regulin els permisos, atenent a les necessitats productives i organitzatives de les mateixes, podent incloure incentius productius sense obviar, si escau, la llibertat dels empleats de fumar.