Des que es conegués la Sentència de data 16 d’octubre de 2019, de la Sala Social del Tribunal Constitucional, per la qual el ple de la Sala considerava que és Constitucional l’Acomiadament d’un treballador o treballadora, per faltes d’assistència al treball, encara que aquestes siguin justificades mitjançant baixa mèdica, la qual ja comentem en el nostre blog “ÉS CONSTITUCIONAL L’ACOMIADAMENT PER FALTES D’ASSISTÈNCIA JUSTIFICADES”, s’ha creat una alarma social pel fet que les Empreses poguessin acomiadar als seus treballadors per faltes d’assistència al treball, encara que aquestes estiguin justificades mitjançant la corresponent baixa mèdica.

Aquesta alarma social, que per a molts pot resultar justificada, però, la veritat és que era un dels preceptes recollits en l’art. 52 de l’Estatut dels Treballadors, des de la reforma laboral de 2012, com a justa causa objectiva d’Extinció de Contracte i que, fins a la recent Sentència de l’Alt Tribunal, no havia creat tant de renou, no ja entre treballadors i treballadores sinó entre els propis agents socials que, com sempre, confiaven que aquest precepte quedés invalidat per la Jurisprudència dels nostres tribunals.

Com a resposta a aquesta alarma social i per a no crear un major perjudici, tenint en compte que moltes Empreses, després de la fallada del Constitucional, es van aventurar a realitzar Acomiadaments, emparant-se en l’art. 52. d) de l’Estatut dels Treballadors, el passat 19 de febrer del present, es va publicar el Reial decret – Llei 4/2020, en el qual únicament es recull, la derogació del citat apartat d) de l’art. 52 de l’Estatut dels Treballadors i, per tant, se suprimeix la possibilitat que les Empreses puguin acomiadar als seus treballadors per faltes d’assistència al treball.

Cert és que, l’esperit d’aquesta supressió és el de buscar “donar seguretat jurídica a treballadors i treballadores”, igual que cert és que no existia un criteri unànime entre Jutjats i Tribunals, respecte a la procedència o legalitat d’aquests Acomiadaments, així com la seva concordança amb les normes internacionals, però potser hagués bastat amb una modificació del redactat i no la seva supressió total.

La causa d’aquesta alarma era que s’incloïa les faltes d’assistència justificades, això és, baixes mèdiques de durada inferior a 20 dies, per tant, l’article derogat, si bé s’excloïen cert tipus de baixes mèdiques, sí que s’incloïen en aquesta causa d’acomiadament molts processos de baixa mèdica de curta durada, com pot ser un refredat (7 dies).

Potser hauria estat suficient amb suprimir de les faltes d’assistència l’afegitó “justificades”, tornant al redactat anterior a la reforma laboral, mantenint l’acomiadament per causes objectives, en el cas de faltes d’assistència intermitents i eliminant de les inassistències computables per a aquest tipus d’acomiadament, les baixes mèdiques de curta durada.

Si bé és cert que existeix l’acomiadament disciplinari per la inassistència al lloc de treball sense causa justificada durant més de 3 dies consecutius, i hi ha molts convenis col·lectius que, fins i tot, amplien aquest precepte i estableixen que no necessàriament han de ser consecutius, la majoria de les vegades les empreses es troben amb algun cas de faltes d’inassistència intermitents, no consecutives que, en cas d’acabar en acomiadament, est, en el cas de declarar-se procedent, la Indemnització és 0, en el cas d’acordar-se la improcedència, la Indemnització seria de 45/33 o 33 dies per any.

Almenys, en el cas que l’empresa procedís a l’acomiadament d’un empleat, en aplicació de l’art. 52.d) del ET, la Indemnització de partida era 20 dies per any.

En tot cas, aquest serà sempre un tema de profund debat, atès que la nostra jurisprudència permet l’acomiadament estant de baixa mèdica, l’única diferència, és l’import de la Indemnització el que, a simple vista, no soluciona la polèmica, amb el temps, el sabrem.