Dos mesos i vuit dies de ruptura contractual no són suficients si la contractació temporal s’utilitza de forma fraudulenta per part de les empreses.Aquesta és la conclusió a la qual arriba el Tribunal Suprem en la seva Sentència de data 23 de febrer de 2016 (Recurs de Cassació per a la unificació de doctrina 1423/2014), en la qual resol sobre el càlcul de l’antiguitat del treballador recurrent, puix que entén l’alt Tribunal que existeix unitat essencial del vincle contractual des del primer contracte.En el cas objecte de recurs, en primera Instància el Jutjat del Social núm. 9 dels de València, va dictar Sentència per la qual reconeixia la Improcedència de l’Acomiadament del treballador ara recurrent, amb data d’efectes del 20 de juliol del 2012, reconeixent una antiguitat al treballador des del 21 de maig de 2009.El treballador va recórrer aquesta Sentència en Suplicació, per entendre que l’antiguitat que havia de tenir-se en compte era la del primer contracte subscrit amb l’Empresa demandada, això és, el 14 de novembre de 2005, sent que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, va desestimar aquest recurs, confirmant la Sentència de primera instància.El treballador havia prestat serveis per a l’Empresa recorreguda en els següents períodes:

  • Del 14-11-05 al 13-8-06 per a l’Empresa, mitjançant contracte eventual.
  • Del 11-09-06 al 10-6-07 per a Borja – Persona física, mitjançant contracte eventual.
  • Del 11-06-07 al 31-7-07 per a Borja – Persona física, mitjançant contracte eventual.
  • Del 1-08-07 al 12-03-09 per a l’Empresa, mitjançant contracte eventual convertit en indefinit.
  • Del 13-3-09 al 20-5-09 va percebre prestacions per desocupació-Extinció (69 dies).
  • Del 21-05-09 al 12-6-09 per a l’Empresa, mitjançant contracte eventual.
  • Del 17-06-09 al 21-8-09 per a l’Empresa, mitjançant contracte eventual.
  • Del 25-08-09 al 18-12-09 per a l’Empresa, mitjançant contracte eventual.
  • Del 23-12-09 al 20-5-10 per a l’Empresa, mitjançant contracte eventual.
  • Del 3-06-10 al 20-7-12 per a l’Empresa, mitjançant contracte indefinit.
  • Del 2-1-12 al 20-6-12 va percebre prestacions per desocupació – Suspensió (179 dies), en virtut de ERE aprovat per resolució de l’Autoritat Laboral de data 29-12-11, que va autoritzar a l’Empresa, la suspensió del contracte de treball de 12 treballadors de la seva plantilla durant un període de 6 mesos, amb efectes de la data d’aquesta resolució.

L’Empresa finalment va acomiadar al treballador per Causes Objectives – Econòmiques, amb data d’efectes del dia 20 de juliol de 2012.Malgrat la subscripció formal dels dos contractes ressenyats amb Borja – Persona física, que és pare de l’Administrador de l’Empresa, el treballador va continuar prestant serveis per a l’Empresa.Així les coses, el nostre Tribunal Suprem entén que, encara que resulta rellevant la ruptura contractual durant un període de 2 mesos i 8 dies naturals (del 13 de març de 2009 al 20 de maig del mateix any), aquesta ruptura es produeix després d’un important històric de contractes entre ambdues parts, que es va iniciar el 14 de novembre de 2005 i que aquest s’havia mantingut d’una forma homogènia fins al 12 de març de 2009, havent-se celebrat 4 contractes sense solució de continuïtat, almenys, entre els 3 últims.Mateix criteri que la Sala social del Tribunal Suprem aplica a la situació que s’inicia el 21 de maig de 2009, data en què les parts subscriuen un nou contracte, que serà seguit de 4 contractes més, intervenint entre aquests últims breus lapses de temps, tots inferiors a 20 dies, la qual cosa, segons el criteri de la Sala, no impedeix l’existència de solució de continuïtat.Per tant, l’alt Tribunal entén que “sent pretensió del treballador posar en relleu la persistència en l’ús fraudulent de la contractació temporal, no s’ha acreditat que tal utilització de contractes de durada determinada estigués justificada; el que s’uneix al fet incontrovertit que el treballador ha prestat serveis sempre per a la mateixa empresa -malgrat l’aparença formal diferent- i amb la mateixa categoria professional”.En conseqüència, l’Empresa ha d’acreditar que l’Extinció que es va produir el 12 de març de 2009 va ser Indemnitzada i no impugnada per part del treballador, la qual cosa no va acreditar, raó per la qual el Tribunal Suprem estima el Recurs del Treballador, fixant com a data d’antiguitat per al càlcul de la Indemnització de l’Acomiadament operat per l’Empresa el dia 20 de juliol de 2012, el dia 14 de novembre de 2005.