Rebre una herència pot equiparar-se a guanyar la loteria o a empassar-se un caramel enverinat. 

El nombre de renúncies a les herències, és un indicador molt sensible que reflecteix l’estat econòmic d’un país, i el fet que s’hagin multiplicat gairebé per quatre des de 2007 és senyal d’una crisi absoluta i total. Heretar no és senzill, però tampoc ho és desistir: No solament és un tema econòmic, sinó moral; costa molt repudiar una herència, però de vegades no hi ha més remei.

L’impost de successions i donacions al que estan subjectes les herències és i ha estat una de les causes de renúncia, a causa que el seu import pot ser extremadament elevat en funció d’on un visqui. Cada Comunitat Autònoma és competent per establir eventuals bonificacions i reduccions, així com els requisits per accedir a elles. Cal abonar-ho en els sis mesos posteriors a la defunció.

Sens dubte, heretar pot ser un llast en funció de la Comunitat. No és, però, l’única ni la principal causa de l’increment en el nombre de desistiments. Cal renunciar quan els deutes del mort tenen valor superior al patrimoni deixat, circumstància que s’ha donat amb molta freqüència durant aquests anys de crisis. El problema resideix que els hereus ho hereten tot, i si l’actiu de l’herència no és suficient per compensar el passiu, hauran de respondre amb els seus béns personals:  La successió és en el bo i en el dolent, per això cal decidir si s’accepta o es renuncia.

El deute de famílies i empreses va créixer de manera vertiginosa durant l’expansió econòmica. La punxada de la bombolla va posar fi a aquesta etapa per deixar espai als desnonaments i a l’atur.

Els préstecs hipotecaris han estat responsables de moltes renúncies, però la crisi té moltes facetes: Avals, préstecs, deutes amb l’Administració per un negoci que no ha funcionat, etc. Les renúncies han augmentat també per beneficiar a altres hereus, per exemple, una persona que té una bona posició i rebutja ser hereu a favor dels germans als quals no els va tan bé.

El que sí cal tenir ben clar és que, una vegada que es decideix rebutjar l’herència (o acceptar-la), ja no hi ha volta enrere. A diferència de l’acceptació, que es produeix solament quan l’hereu comença a comportar-se com a tal, sense necessitat de signar cap document, la renúncia precisa formalitzar una escriptura púbica davant notari. Cal renunciar solament quan s’està absolutament segur, perquè té efecte retroactiu: és com si mai haguéssim estat hereus.

Com es pot saber si el passiu de l’herència supera l’actiu? Aquesta és la pregunta del milió, sobretot quan no hi ha testament i el mort és una persona llunyana. En aquests casos, l’aconsellable és assessorar-se amb un advocat de la seva confiança, qui s’encarregarà de fer els corresponents esbrinaments previs a la presa de qualsevol decisió. Per exemple, dirigir-se al Registre de la Propietat, al cadastre, i als bancs per saber si el mort tenia comptes, dipòsits o altres productes i quins eren els seus saldos.

Com a alternativa, es pot acceptar l’herència a benefici d’inventari. Aquesta opció és una espècie d’híbrid entre acceptació i renúncia: l’hereu respon dels deutes solament amb el patrimoni de l’herència i mai amb el propi; una vegada efectuada la liquidació del passiu amb els béns de l’herència, si queda alguna cosa, va per als hereus, i si no es queda en zero. És necessari formalitzar-la davant notari en el termini màxim de sis mesos des que va morir el causant de l’herència.