Els treballadors fixos–discontinus, tenen dret al fet que se’ls reconegui l’antiguitat per tot el temps transcorregut des de l’inici del contracte, computant-se els períodes d’inactivitat.Aquesta és la resolució de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem en Sentència núm. 756 / 2016, de data 20 de setembre de 2016, en el qual confirma el pronunciament del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, en el qual reconeix a una treballadora el dret a què es computi els períodes d’inactivitat del seu contracte fix–discontinu a efectes d’antiguitat i, per tant, si es el cas, de càlcul d’Indemnització.El cas enjudiciat és el d’una treballadora de l’Agència Tributària, amb contracte fix–discontinu, amb la categoria professional d’Auxiliar d’Administració i Informació, durant les campanyes anuals de Declaració de Renda. La treballadora va sol·licitar reconeixement d’antiguitat des del 14 d’abril de 2009, de forma ininterrompuda, fet aquest que va ser denegat per l’Agència Tributària, que reconeixia a l´actora una antiguitat de 9 mesos i 11 dies, a la data de reclamació.Contra aquest reconeixement, la treballadora va presentar al·legacions, que van ser desestimades per la Subdirecció de Relacions Laborals, de la mateixa manera que es va desestimar la Reclamació prèvia interposada contra aquesta resolució, la qual cosa va propiciar la interposició de la corresponent demanda.En primera Instància, el Jutjat va considerar que el còmput d’antiguitat recollia, de forma exclusiva, el temps de prestació efectiva del treball i no així els períodes de descans entre cada campanya, això és, a anys complets.La Sala de lo Social del Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, de contrari a l’establert en primera instància, estima el Recurs interposat per la treballadora, declarant “el dret a que li sigui computat a efectes de la promoció econòmica i professional vinculada a l’antiguitat, tot el temps transcorregut des de l’inici de la relació laboral fixa-discontínua amb inclusió dels períodes en què no hi ha hagut prestació efectiva de serveis.”Aquesta resolució es sustenta en el criteri del nostre Tribunal Suprem, en el qual s’estableix que, per al còmput de l’antiguitat dels treballadors fixos–discontinus, cal tenir en compte tot el període transcorregut des de l’inici de la relació laboral, en tant que “no estem davant treballadors temporals, el vincle dels quals s’hagués trencat i la seva prestació de serveis estigués interrompuda per l’extinció del contracte. Aquí es tracta de treballadors indefinits de caràcter discontinu, el nexe contractual del qual amb la part ocupadora està vigent des del seu inici, amb independència de la distribució dels temps de prestació de serveis en atenció a les crides que faci l’empresa”.Això sí, la Sala entén que treballs discontinus que es repeteixen en dates certes els ha de ser d´aplicació la regulació corresponent als contractes a temps parcial, així com el principi d’igualtat de drets amb els treballadors a temps complet, reconeixent-los el dret de forma proporcional al temps efectivament treballat.Així les coses, l’Alt Tribunal no admet el Recurs de Cassació interposat contra la Sentència del TSJ d’Astúries, al no apreciar la contradicció en el present suposat, amb els casos de contrast.En aquest sentit, el Tribunal Suprem estableix que “La qüestió a resoldre en el present recurs de cassació per a la unificació de doctrina, resideix a determinar com ha de computar-se el temps treballat sota la modalitat contractual de fix-discontinu, si és tenint en compte exclusivament els mesos en els quals efectivament s’ha prestat serveis durant la corresponent campanya anual, o tot l’any complet, amb inclusió d’aquelles mensualitats en les quals no s’han exercit les funcions laborals.I en relació a la falta de contracti amb la Sentència assenyalada a tals efectes per l´AEAT, estableix que “És cert que en tots dos casos coincideix el fet que es tracta de treballadors fixos–discontinus i la qüestió plantejada afecta per igual al còmput dels períodes de temps d’inactivitat en els quals no hi ha prestació de servei en cadascuna de les campanyes anuals objecte de contractació, l’extinció d’incendis forestals en la de contrast, i la declaració de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques en la recorreguda.En aquest punt es produeix entre tots dos casos una innegable identitat, que la sentència recorreguda ha considerat suficient per aplicar mimèticament el criteri de la nostra sentència de 11 de juny de 2014 i traslladar-ho al cas d’actuacions.Translació de la qual discrepem, perquè la resolució de cadascun dels assumptes descansa en la singular regulació d’aquesta qüestió en els dos diferents convenis col·lectius d’aplicació, tal com és de veure en la nostra precitada sentència en resoldre el litigi respecte als treballadors fixos-discontinus sotmesos al Conveni Col·lectiu del Personal Laboral de la Comunitat de Madrid.”Per tant, el Tribunal Suprem conclou que no es dóna la contradicció necessària per a la cassació, ratificant d’aquesta manera la Sentència del TSJ d’Astúries.