Que la Indemnització màxima legal que et correspongui per acomiadament sigui escassa, no et dona dret a un increment d’aquesta.

Així ho ha determinat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en la Sentència 4.707/2022, de 16 de setembre del present , en la qual manifesten que, únicament procedeix augmentar la Indemnització màxima legal establerta, en els casos en què s’acredita danys, com poden ser la pèrdua de l’anterior treball, la necessitat de desplaçament, lloguers, o danys morals per abandonar l’ambient familiar i social consolidat.

Si bé l’art. 56.1 del Reial Decret – Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova l’Estatut dels Treballadors, estableix que la Indemnització màxima legal és de 33 dies de treball per any de servei, prorratejant-se per mesos els períodes de temps inferiors a un any, s’ha de tenir en compte que el nostre ordenament jurídic també està sotmès a les normes i convenis internacionals.

En aquest sentit, l’art. 10 del Conveni 158 de l’Organització Internacional de Treball (OIT), sobre la terminació de la relació de treball estableix que, en els supòsits en què “s’arribi a la conclusió que la terminació de la relació laboral ha estat injustificada i no sigui possible ordenar la readmissió, els òrgans competents tindran la facultat d’ordenar el pagament d’una Indemnització adequada, o una altra reparació que es consideri apropiada”.

En el present supòsit, la Sala considera que, si bé s’ha de qüestionar si la Indemnització legal per acomiadament és suficient, a fi de compensar el mal causat per l’acomiadament, o fins i tot a efectes dissuasius, aquesta opció de millora de la indemnització ha d’adequar-se als límits objectius i que no es pot deixar a l’arbitri de cada jutjador d’instància, la decisió de si la Indemnització legal és adequada o suficient per a rescabalar el mal causat, a fi d’evitar possibles contradiccions jurídiques, derivades de la subjectivitat de cada jutjador.

Per a fixar aquesta objectivitat l’Alt Tribunal considera que, perquè la Indemnització sigui adequada, aquesta “pugui integrar també altres conceptes compensatoris quan la conducta extintiva de l’ocupador causi perjudicis a la persona assalariada que superin el mer lucre cessant”, per la qual cosa ha de quantificar-se en demanda els danys soferts com mal emergent, lucre cessant, danys morals, etc., que, al seu torn, hauran d’acreditar-se en la vista de judici.

Així les coses, es consolida la possibilitat que els Jutjats i Tribunals puguin acordar una indemnització major a la legalment establerta, en determinats suposats, com ja va ocórrer amb la Sentència núm. 170/2020, de 31 de juliol de 2020, dictada pel Jutjat social núm. 26 dels de Barcelona , que va augmentar la Indemnització d’un treballador dels 2.550.-€ establerts legalment, a l’import equivalent al salari de 9 mesos, que era de 60.000.-€, pel perjudici causat per l’empresa a la persona treballadora.

Cal destacar que l’opció d’augmentar la Indemnització no és aliena al nostre ordenament jurídic, per exemple, en els supòsits en què l’empresa no duu a terme la readmissió de la persona acomiadada a la qual vingui obligada per sentència, l’art. 281.2 b) de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, permet l’increment de la Indemnització de l’article 56 ET, en fins a quinze dies de salari per any de servei, amb un màxim de 12 mensualitats, la qual cosa a criteri del TSJ de Catalunya, posa de manifest la voluntat legislativa de permetre superar els llindars establerts.

En conclusió, les empreses hauran de vigilar els acomiadaments que realitzen, per a evitar eventuals sorpreses.