La Indemnització per incompliment del pacte de no competència entre empresa i treballador, una vegada finalitzada la prestació de servei, han de ser proporcional al pagament rebut prèviament pel treballador.Aquest és el criteri de la Sala del Social del nostre Tribunal Suprem que, en la seva Sentència de data 26 d’octubre de 2016, en entendre que ha d’haver-hi una proporcionalitat entre la contraprestació percebuda pel treballador en concepte de no competència, un cop finalitzat el contracte de treball i la Indemnització que estableix l’Empresa en el cas d’incompliment, per part del treballador, de l´esmentat pacte.L’Alt Tribunal especifica que la proporcionalitat de la penalització és exigible tant si el pacte de no competència la configura com una indemnització per danys i perjudicis, com si es tracta d’una clàusula penal.El suposat objecte de Recurs de Cassació, que ha donat lloc a la Sentència ara analitzada, és el d’una Empresa que interposa demanda contra un ex – treballador, amb el qual havia subscrit un pacte de no concurrència, pel qual el treballador es comprometia a no realitzar cap activitat que pogués resultar competència de l’Empresa, durant un període de 18 mesos, un cop finalitzat el contracte.Com a pagament per aquest pacte, el treballador percebria 6.000.-€ anuals, amb un mínim garantit de 18.000.-€.De la mateixa manera, en el supòsit que el treballador incomplís aquest acord, hauria d’abonar a l’Empresa l’import equivalent a una anualitat del seu salari brut, això és 59.000.-€, com a Indemnització penal.En primera Instància, el jutjat va estimar parcialment la demanda interposada per l’Empresa ja que, si bé s’havia acreditat l’incompliment de l’acord per part del treballador, la Indemnització fixada per aquest cas era desproporcionada, en relació al pagament rebut per aquest, condemnant al treballador al pagament de la quantitat total de 18.000.-€, el mateix import que havia rebut com a pagament per la no concurrència.L’Empresa va recórrer aquesta Sentencia davant la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que va dictar Sentència estimatòria d’aquestes pretensions, en haver-se acreditat l’incompliment del treballador, no havent-hi defectes de forma, ni vicis en el consentiment d’ambdues parts a la subscripció d’aquest acord, considerant que aquest és “absolutament taxatiu” i, per tant, elevant la Indemnització que havia d’abonar el treballador en compensació a l’Empresa pel seu incompliment als 59.000.-€ establerts en l’acord subscrit inter-parts.La Sala del TSJ de Madrid, va considerar que no era possible introduir, per part del Jutjat d’Instància, criteris de proporcionalitat en una clàusula penal.Així les coses, el treballador va interposar Recurs de Cassació per a la Unificació de doctrina davant l’Alt tribunal, del qual es deriva la present Sentència.La Sala recull en la seva decisió l’establert en l’Art. 21.2 de l’Estatut dels Treballadors , el qual determina que el pacte de no competència per després d’extingit el contracte de treball, només serà vàlid si concorren els requisits següents:

  1. Que l’empresari tingui un efectiu interès industrial o comercial en això.
  2. Que se satisfaci al treballador una compensació econòmica adequada.

Per tant, atenent a aquest criteri de proporcionalitat i, en cassació amb la Sentència plantejada pel recurrent com a contrast, l’Alt Tribunal entén que la diferència establerta entre la Indemnització percebuda pel treballador i l’establerta com a compensació per l’incompliment d’aquest és desproporcionada.En definitiva, la decisió determina l’anul·lació de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid derivada del Recurs de Suplicació plantejat per l’Empresa, confirmant així la decisió de primera Instància, establint la Indemnització a pagar pel Treballador en 18.000.-€.Aquest criteri de proporcionalitat s’hauria de tenir sempre en compte, a l’hora d’introduir clàusules d’aquest tipus en els contractes de treball o de subscriure acords inter-parts un cop finalitzat el contracte de treball.